Ramon Valls i Bausà - autor
L'escriptor invisible
Soc Ramon Valls i Bausà, vaig néixer el 2 d'abril del 1947 a BCN. Actualment jubilat de la meva professió d'Arquitecte Tècnic. Soc un escriptor català (invisible, em dic a mi mateix) que, encara que sigui paradoxal, he escrit fins a l'any 2022 en llengua castellana, atès que el meu cervell construeix en aquest idioma , que és el meu idioma matern en el qual em vaig educar i em vaig formar (de petit em van colonitzar). Precisament, l'any 2024 he publicat la meva primera novel·la en català. Des de 2017 i fins al 2023, vaig crear, sent el comissari, el Premi Bellvei Negre, funció que deixo enguany. A més, durant més de dotze anys, he sigut el conductor, com a voluntari, dels programes Alambí d'Escriptors, Bellvei Negre, el Magazín Lee o Muere i Soterrani literari, en l'emissora municipal Bellvei Ràdio, emissora local que l'ajuntament la va tancar sense dir-me res i de no bones maneres, raó per la que no tornaré mentre la dirigeixi un polític local. L'espai temporal que em deixa tot això de ser el responsable del premi literari i els programes de ràdio, fa que pugui dedicar-me a escriure i al projecte de PFCC.
Actualment, treballo en dos temes alhora: dues novel·les històriques.
Primer, vull concloure d'escriure la novel·la LA GUERRA DEL SEITÓ (Podeu veure el dibuix fet per mi, molt dolent).
La segona feina és documentar-me per una novel·la històrica sobre un català, tiet meu, que es mereix que la seva història durant la guerra civil i la mundial, es divulgui, fent-ho novel·lada per arribar millor als lectors.
Un conte breu
La nona, l'àvia i l'estel meravellós
—Hola, Nona. Què estàs fent? Et veig amoïnada, et passa alguna cosa?
—Hola, iaia —li respon la Nona mirant-li a la cara i somrient un instant—. No em passa res, iaia.
—Que boniques sons els estels, eh, Nona?
—T'agradaria anar a alguna? —Li va preguntar la Nona, sorprenent l'àvia.
—Ja veig, somiant —li va respondre l'àvia, ara mes tranquil·la, en esbrinar que la raó de la melancolia de la Nona començava en un estel. Ja veuria com acabava.
—Sí, somiant —li va respondre la Nona amb un to propi del somni. Llavors, l'àvia es va girar per mirar a la Nona i li va preguntar per anar cercant la qüestió a poc a poc.
—I com és el teu somni?
—Un somni molt maco, meravellós —li va respondre entusiasmada la Nona.
—Meravellós? —Es va estranyar l'àvia, raó per la qual li va preguntar—. Com que meravellós? Conta'm.
—Sí, fixat. —La Nona va assenyalar un estel—. En aquell estel hi ha un planeta que triga tres-cents seixanta-cinc dies a donar-li la volta. Té mars, rius i llacs, molts arbres de moltíssimes espècies, a més de plantes, flors, muntanyes, valls i moltíssims animals.
—Com el nostre, la Terra, d'acord, però, hi ha humans? —Va voler saber l'àvia, observant que la Nona no deia res de persones com elles dues.
—Bé... —va quedar pensativa la Nona — humans?, doncs, no sé què dir-te, àvia.
—Llavors, què són, marcians? —Va inquirir l'àvia volent aclarir la qüestió.
—No! —Va protestar la Nona pensant en homenots verds amb antenes al cap—. Són com nosaltres —va aclarir la Nona.
—Doncs el que s'ha dit, humans —va sentenciar l'àvia sense acabar d'entendre la qüestió, però la Nona es va avançar dient.
—Sí... però —va arrugar el nas dubitativa, la Nona i va tornar a guardar silenci.
—Vinga, que em faig un embolic —va voler aclarir-lo l'àvia per resoldre la melancolia de la Nona—, què són?
—Bé... humans —va matisar la Nona al requisit que li havia fet l'àvia.
—Doncs, el que s'ha dit, humans —es va vana l'àvia, encara que no entenent la melancolia de la Nona.
—Sí, però... humans que no es barallen —va aclarir la Nona, la qual cosa va fer que l'àvia comprengués la qüestió que amoïnava a la Nona. Es va girar i la va abraçar dient-li:
—Saps, Nona? T'estimo perquè ets així. Què et sembla si tornem cap a casa, que fa fred i encara tenim de sopar?
La Nona i l'àvia, en silenci i recollint els coixins, van tornar a la seva llar.